Les tecnologies de la informació i la comunicació són aquí. Les TIC hi són per quedar-s’hi. Els joves les fan servir des que eren infants, i els infants les estan mamant des que varen nèixer.
Ahir vaig anar a fer una xerrada sobre TIC i psicologia a un grup d’alumnes de batxiller i ja vaig notar la diferència amb l’alumnat de la universitat. Com que la xerrada anava de tecnologia, la meva presentació va incloure coses com ara un codi QR a la diapositiva de portada. L’alumnat anava entrant a l’aula. La diapositiva s’estava projectant a la paret. Un alumne es va treure el mòbil, va capturar el codi QR i va mostrar a les seves amigues la meva presentació, que s’havia carregat al seu mòbil. No li va donar gaire importància. Els hi va agradar. No és que ho veiéssin cada dia. Però ho varen trobar “normal”. Aquesta és la prova fefaent de què les TIC són només eines. Res més. Davant un auditori només uns pocs anys major haguéssim pogut estar parlant una estona llarga de les “meravelles” dels codis QR i de la possibilitat de tenir les presentacions carregades als mòbils. Però en realitat això no era important. Havien vengut per escoltar una xerrada sobre TIC i psicologia.
Durant la sessió varen sorgir alguns detalls més. Jo vaig donar per suposat que tothom tenia compte al twitter però una alumna me va dir que ella no en tenia. Encara queda alguna tecnofòbica? No, no. Ella no tenia twitter però “òbviament” tenia facebook. Senzillament, li agradava més una eina que no una altra però l’obligada presència a la xarxa social no es posava en dubte. També vaig comentar que la realitat augmentada era la darrera TIC que s’estava aplicant en el tractament de les fòbies. Un alumne es va treure la seva nintendo de la motxilla i me va dir que això de la realitat augmentada era el que feia la seva màquina i que no la posava en marxa perquè havia acabat la bateria. Altres vegades que havia contat això de la realitat augmentada es sentien ohs! i ahs!. Aquesta vegada no. Ah! Molt bé! El que fa la nintendo es pot utilitzar per teràpia. Interessant! Perquè això sí, interès en vaig notar a bastament com per no aturar de xerrar durant més d’hora i mitja.
D’acord. Si estic content que es facin servir les TIC, què hi pinta en aquest post la imatge de la sèrie de TV britànica Black Mirror? Idò que de la mateixa manera que veig que tothom utilitza (o utilitzarà) les TIC, no estic tant segur de què tothom sàpiga les conseqüències d’utilitzar-les. Les opcions no són utilitzar o no utilitzar les TIC. Les opcions tenen a veure amb el com. El primer capítol de la segona temporada de la sèrie Black Mirror (gràcies JMGM) planteja una ben probable possibilitat. Imaginem que donam permís a una empresa per consultar tota la nostra “vida virtual”: emails, facebook, twitter, fotos, vídeos, … Amb tota aquesta informació es pot aconseguir crear un programari que es comporta com nosaltres, que és capaç de parlar com si fóssim nosaltres amb els nostres familiars … un cop nosaltres haguem mort. Com podeu imaginar, la protagonista acaba boja després de poder parlar durant mesos amb el seu home mort. La pregunta és … canviaria el nostre comportament a la “vida virtual” si sabéssim en què es podria utilitzar?
No podem saber perquè es podrà fer servir la nostra informació en el futur. L’únic “antídot” és conèixer com més puguem les tecnologies que utilitzam. Intentar evitar-les (o prohibir-les als nostres fills) no té cap sentit.