Avui faig vaga … i això me durà una feinada.
Per començar he hagut d’enviar un missatge al servei de nòmines de la UIB per dir que faig vaga per tal que me descomptin els aproximadament 100 € que ens costarà la broma. Com que el professorat universitari no “fitxam” és l’única manera de controlar si es va a treballar o no. Si no envies el correu no sumes a la llista dels que fan vaga i s’entén que aquest dia has treballat.
Avui hauré de mirar el número de telèfon dels que me criden per no contestar als que ho facin des de la UIB. Com que ara faig de director, les cridades me sonen al mòbil. També hauré de filtrar el correu electrònic de feina del que no ho és. Lògicament tampoc podré entrar a Campus Extens per atendre les tutories del meu alumnat, que quan envien missatges, lògicament, no miren si és dia feiner o no. Tot això suposarà que demà tendré un parell o tres de missatges al contestador, i una vintena de correus pendents. És a dir, part de la feina d’avui l’hauré de fer demà. El projecte de recerca també s’haurà d’aturar. Tenim moltes coses a provar abans de començar a avaluar subjectes el setembre i dimecres m’hauré de posar les piles. En resum, que ningú farà la meva feina de demà i l’hauré de fer un altre dia.
Amb això no vull dir que siguem els únics. La majoria de funcionaris està en la mateixa situació: els metges atendran les mateixes persones però més aviat a partir de dimecres, els administratius no veuran com baixa la seva pila de papers de la taula, etc. Però el professorat universitari fa bona part de la seva feina des de casa, fora de l’horari laboral (que no està clar), fa tutories a través d’Internet els diumenges o els vespres, pensa les hipòtesis dels seus experiments a qualsevol hora, corregeix treballs quan pot, etc.
Però és l’única manera que he trobat per sentir-me còmode dimecres quan me seguesqui queixant den ZP. No té sentit que els funcionaris paguem els anys d’especulació immobiliària, de corrupció i de manca de previsió política. I dimecres vull seguir pensant que faig tot el possible per queixar-me. Això si, m’agradaria que els sindicats pensassin noves formes de protesta que no me duguin tanta feina.