Categoria: calaix

Aquest fotograma del darrer capítol (5) de la darrera temporada (6) de Dexter, resumeix molt bé de què va aquesta magnífica sèrie.

En Dexter Morgan és un psicòpata assassí que treballa com a assessor de la policia analitzant la sang de les escenes dels crims. En aquest episodi mira de trobar una pista a les ales d’àngel que el Doomsday Killer ha fet servir per matar a la seva darrera víctima. En Dexter, segons la viquipèdia, és “un nuvi fidel, un padrastre divertit, un germà confident, i tot un professional en el seu treball”. En una paraula, tot un àngel, o no?

Dissabte, dia de Sant Jordi per més inri, vaig viure una sensació que molts mallorquins deuen haver sentit però que jo encara no ho havia fet. Havíem anat a dinar a ca uns amics a Llombards i l’horabaixa anàrem a veure Es Caló des Moro. El meu amic m’anava contant que per per aquell camí per on anàvem va passar la seva infantesa. El paisatge era impressionant. Mallorca n’està ple de llocs com aquest però cada vegada que ets davant d’un se t’encongeix el cor.

Ens havíem sortit un metre del camí per fer la foto. De sobte, del balcó d’una casa construïda ben a sobre el penya-segat va sortir un alemany, que, en perfecte espanyol ens va dir “Estar en mi jardín!”. El meu amic me va explicar que l’alemany en qüestió va comprar tota aquella zona, que efectivament, aquell paradís vora la mar, on havia estat tantes vegades, ara era el jardí d’aquell senyor. Quina ràbia! Ens hem venut l’illa!

Existeix un lloc a mitja hora de Palma on només se senten picarols quan fosqueja i galls quan clareja

Ara juga “la roja”. Guanyen.

A les 20:15 he anat a comprar al supermercat del meu barri i les cues per pagar arribaven al fons de la botiga. He comprat una mica de fruita i a les 20:30 me disposava a fer cua per pagar. Però ja no hi havia ningú! Les camisetes de les caixeres, de vermell llampant amb un ESPAÑA ben gros, m’han recordat que el partit començava a aquella hora. Tothom devia haver pagat aviat per anar a veure la televisió. Què deuen haver costat les camisetes de les caixeres? La gent deu comprar més si les caixeres duen la camiseta roja? Perquè no posen els plàtans una mica més barats en lloc de comprar camisetes a les caixeres?

Què voleu que vos digui? Jo pens com en Rubén Rial. La ‘pasta’ que ens deu costar tot això! Potser, com vaig sentir l’altre dia per la ràdio, als mallorquins ens convendria més anar amb Alemanya. Si els alemanys estan contents vendran més a Mallorca i beuran més cervesa, guanyarem doblers. Però és per demés. Avui, quan comentava que cada jugador cobrarà 600.000,00 € si ‘la roja’ guanya el mundial, m’han fet callar. Sembla que tothom ho troba normal. Me sap greu però jo no li trob.

No som ‘futbolero’ i potser no ho puc entendre. No ho sé. Ha acabat el partit. Cada jugador acaba de guanyar 60.000,00€

Avui faig vaga … i això me durà una feinada.

Per començar he hagut d’enviar un missatge al servei de nòmines de la UIB per dir que faig vaga per tal que me descomptin els aproximadament 100 € que ens costarà la broma. Com que el professorat universitari no “fitxam” és l’única manera de controlar si es va a treballar o no. Si no envies el correu no sumes a la llista dels que fan vaga i s’entén que aquest dia has treballat.

Avui hauré de mirar el número de telèfon dels que me criden per no contestar als que ho facin des de la UIB. Com que ara faig de director, les cridades me sonen al mòbil. També hauré de filtrar el correu electrònic de feina del que no ho és. Lògicament tampoc podré entrar a Campus Extens per atendre les tutories del meu alumnat, que quan envien missatges, lògicament, no miren si és dia feiner o no. Tot això suposarà que demà tendré un parell o tres de missatges al contestador, i una vintena de correus pendents. És a dir, part de la feina d’avui l’hauré de fer demà. El projecte de recerca també s’haurà d’aturar. Tenim moltes coses a provar abans de començar a avaluar subjectes el setembre i dimecres m’hauré de posar les piles. En resum, que ningú farà la meva feina de demà i l’hauré de fer un altre dia.

Amb això no vull dir que siguem els únics. La majoria de funcionaris està en la mateixa situació: els metges atendran les mateixes persones però més aviat a partir de dimecres, els administratius no veuran com baixa la seva pila de papers de la taula, etc. Però el professorat universitari fa bona part de la seva feina des de casa, fora de l’horari laboral (que no està clar), fa tutories a través d’Internet els diumenges o els vespres, pensa les hipòtesis dels seus experiments a qualsevol hora, corregeix treballs quan pot, etc.

Però és l’única manera que he trobat per sentir-me còmode dimecres quan me seguesqui queixant den ZP. No té sentit que els funcionaris paguem els anys d’especulació immobiliària, de corrupció i de manca de previsió política. I dimecres vull seguir pensant que faig tot el possible per queixar-me. Això si, m’agradaria que els sindicats pensassin noves formes de protesta que no me duguin tanta feina.

Aquí teniu la rosa

i aquí els llibres

www.llibreslliures.com

Som al metro de Palma. Són les 10:00. És dia feiner. Estic mort de por. Això està desert. No hi ha una ànima. Les 3 persones que anaven al tren que acaba de passar en direcció contrària haurien pogut agafar el cotxe i haguéssim estalviat energia.