Conèixer la tecnologia

black mirrorLes tecnologies de la informació i la comunicació són aquí. Les TIC hi són per quedar-s’hi. Els joves les fan servir des que eren infants, i els infants les estan mamant des que varen nèixer.

Ahir vaig anar a fer una xerrada sobre TIC i psicologia a un grup d’alumnes de batxiller i ja vaig notar la diferència amb l’alumnat de la universitat. Com que la xerrada anava de tecnologia, la meva presentació va incloure coses com ara un codi QR a la diapositiva de portada. L’alumnat anava entrant a l’aula. La diapositiva s’estava projectant a la paret. Un alumne es va treure el mòbil, va capturar el codi QR i va mostrar a les seves amigues la meva presentació, que s’havia carregat al seu mòbil. No li va donar gaire importància. Els hi va agradar. No és que ho veiéssin cada dia. Però ho varen trobar “normal”. Aquesta és la prova fefaent de què les TIC són només eines. Res més. Davant un auditori només uns pocs anys major haguéssim pogut estar parlant una estona llarga de les “meravelles” dels codis QR i de la possibilitat de tenir les presentacions carregades als mòbils. Però en realitat això no era important. Havien vengut per escoltar una xerrada sobre TIC i psicologia.

Durant la sessió varen sorgir alguns detalls més. Jo vaig donar per suposat que tothom tenia compte al twitter però una alumna me va dir que ella no en tenia. Encara queda alguna tecnofòbica? No, no. Ella no tenia twitter però “òbviament” tenia facebook. Senzillament, li agradava més una eina que no una altra però l’obligada presència a la xarxa social no es posava en dubte. També vaig comentar que la realitat augmentada era la darrera TIC que s’estava aplicant en el tractament de les fòbies. Un alumne es va treure la seva nintendo de la motxilla i me va dir que això de la realitat augmentada era el que feia la seva màquina i que no la posava en marxa perquè havia acabat la bateria. Altres vegades que havia contat això de la realitat augmentada es sentien ohs! i ahs!. Aquesta vegada no. Ah! Molt bé! El que fa la nintendo es pot utilitzar per teràpia. Interessant! Perquè això sí, interès en vaig notar a bastament com per no aturar de xerrar durant més d’hora i mitja.

D’acord. Si estic content que es facin servir les TIC,  què hi pinta en aquest post la imatge de la sèrie de TV britànica Black Mirror? Idò que de la mateixa manera que veig que tothom utilitza (o utilitzarà) les TIC, no estic tant segur de què tothom sàpiga les conseqüències d’utilitzar-les. Les opcions no són utilitzar o no utilitzar les TIC. Les opcions tenen a veure amb el com. El primer capítol de la segona temporada de la sèrie Black Mirror (gràcies JMGM) planteja una ben probable possibilitat. Imaginem que donam permís a una empresa per consultar tota la nostra “vida virtual”: emails, facebook, twitter, fotos, vídeos, … Amb tota aquesta informació es pot aconseguir crear un programari que es comporta com nosaltres, que és capaç de parlar com si fóssim nosaltres amb els nostres familiars … un cop nosaltres haguem mort. Com podeu imaginar, la protagonista acaba boja després de poder parlar durant mesos amb el seu home mort. La pregunta és … canviaria el nostre comportament a la “vida virtual” si sabéssim en què es podria utilitzar?

No podem saber perquè es podrà fer servir la nostra informació en el futur. L’únic “antídot” és conèixer com més puguem les tecnologies que utilitzam. Intentar evitar-les (o prohibir-les als nostres fills) no té cap sentit.

Continguts líquids

Avui ha començat, per darrera vegada, l’assignatura “Trastorns de Conducta i de Personalitat” (TCiP) dels estudis de Mestre d’Educació Especial. Enguany provarem algunes eines 2.0 … ja ho veurem!

El denominador comú de les tres eines que utilitzarem seran els “continguts líquids”. La idea és compartir continguts fàcils d’empassar i d’entendre sobre modificació de conducta amb tot el món.

En el bloc TMC300 trobareu exemples líquids d’aplicació de les tècniques de modificació de conducta (TMC) a la vida quotidiana. En el wikiTMC300 trobareu definicions líquides d’alteracions de conducta i de TMC elaborades per l’alumnat de l’assignatura. Finalment, si seguiu l’etiqueta #5165tcip al twitter, podreu veure el microblog d’aula on es comentaran conceptes, idees, anuncis, … sobre TCiP.

Tota aquesta informació és pública però, a més a més, la participació també és oberta. Ets ex-alumne/a? Mestre/a? T’interessen les TMC o els TCiP? Envia’m un correu i si vols participar te donaré accés com a autor/a. Òbviament, me reserv el dret a llevar-te l’accés quan vulgui. En qualsevol cas, el meu alumnat i jo agrairem qualsevol comentari que ens vulguis fer al bloc o al twitter.

Deures

Una pràctica molt habitual a les escoles d’educació primària és fer que els infants que no acaben les tasques o els exercicis a l’aula ho facin a ca seva com a ‘deures’. Aquest sistema és en general ben acceptat per part de tothom, tant per pares i mares com per mestres, fins i tot també pels mateixos infants. Tothom ho veu lògic que el que no acabi la feina a classe l’acabi a ca seva. Però, des del meu punt de vista, aquest sistema no té cap ni peus.

Per començar, estam donant als infants l’oportunitat d’acabar a casa el que no vulguin fer a l’escola. “Estic cansat. He jugat molt a futbol al pati. Ja ho acabaré a ca nostra”. També estam donant al mestre l’oportunitat de dir “Ah, no vols fer? Idò ho hauràs d’acabar a ca teva. Fes el que vulguis.” Però n’hi ha més …

  • Pares poc preocupats per l’educació dels fills + infants que no volen acabar les tasques a classe. Ningú insistirà a ca seva i l’infant anirà acumulant feines sense fer. Poc a poc perdrà el ritme de la classe i cada cop li costarà més fer les tasques encara que vulgui. Esdevindrà un infant que no pot acabar les feines quan només era un infant que no volia acabar-les
  • Pares molt preocupats per l’educació dels fills + infants que no volen acabar les tasques a classe. Potser els pares aconseguiran convèncer a l’infant que és millor acabar les feines a classe. L’infant arriba amb tasques per fer i això s’entén com que aquell dia ha fet poca feina a l’escola. Probablement els pares renyen a l’infant, el qual farà les feines per obligació, “sense ganes”.
  • Pares poc preocupats per l’educació dels fills + infants que no poden acabar les tasques a classe. Fins ara hem suposat que l’infant no volia acabar les feines però n’hi ha que no poden acabar-les per manca de capacitat. Potser la idea inicial de la feina inacabada com a deures era precisament aquesta. Els que no poden acabar a l’escola acaben a ca seva i l’endemà estan en disposició de seguir el ritme de la classe. Si els pares no es preocupen perquè acabi les feines, tenim el mateix que al primer cas.
  • Pares molt preocupats per l’educació dels fills + infants que no poden acabar les tasques a classe. Els pares aconseguiran que l’infant acabi les tasques però com que la majoria dels companys de classe que també duen feines per casa ho fan perquè no han volgut acabar-la, potser els pares renyaran a l’infant i la feina es farà com en el segon cas.
  • Pares poc preocupats per l’educació dels fills + infants que acaben les tasques a classe. No duen deures i els pares no n’hi fan fer. No adquireixen cap hàbit de feina individual i el dia que passen a tercer cicle o a ESO, comencen els problemes.
  • Pares molt preocupats per l’educació dels fills + infants que acaben les tasques a classe. No duen deures. Els pares intenten que faci alguna cosa, que llegesqui, que faci alguna feina “extra” per tal de què adquireixin algun hàbit de treball individual. Però la tasca és dura perquè l’infant no entén perquè ha de treballar més si a classe ha fet tota la feina que havia de fer. Farà la feina “extra” de mala gana i no adquirirà cap hàbit, en tot cas, animadversió als pares (exagerant una mica).

Doncs què, els infants no han de dur deures? És clar que si. El que estaria bé seria que es revisassin els objectius de donar deures. Si es tracta de què els que no poden acabar les tasques puguin continuar en el punt on l’endemà seguirà la classe, s’hauria de comunicar als pares. Si del que es tracta és d’ensenyar als infants l’hàbit de treballar individualment a casa, els deures no haurien de ser les tasques que no s’acaben a classe. Lògicament això implica tenir una “política” de deures clara.

CDSCRiTC’09

Cada any la Societat Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament edita unes actualitzacions en Teràpia Cognitivoconductual. Els socis que participen en el CDSCRiTC revisen la literatura de l’any anterior en els temes en què són experts. Enguany serà ja la cinquena edició d’aquestes actualitzacions. És un dels molts avantatges de pertànyer a aquesta antiga societat.

Enguany he pogut fer un dels capítols del CDSCRITC’09 [esborrany en pdf] sobre la Teràpia Cognitivoconductual Assistida per Ordinador (TCCAO)