SCRiTC 2010

Resum de la ponència que he de fer el proper 14 de maig de 2010 a la XXV Reunió Anual de la Societat Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament

Escriure un resum del que diré d’aquí a un mes resulta una mica complicat. En el món actual encara més. El meu besavi va ensenyar al meu avi com fer anar l’arada. Ho va fer ben tranquil perquè estava segur que el meu avi, quan fos gran, seguiria utilitzant el mateix model d’arada. Jo, del que puc estar segur és que ensenyar al meu fill com funciona el meu ordinador no té sentit. Quan ell sigui gran els ordinadors no se semblaran ni de lluny als que utilitzam avui. Potser el mes que ve no diré el que ara faig comptes dir.

Parlaré de Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) aplicades a la Teràpia Cognitivoconductual (TCC), de Teràpia d’Exposició mitjançant Realitat Virtual (TERV) o Realitat Augmentada (RA), dels Tractaments Cognitivoconductuals Assistits per Ordinador (TCCAO) i dels aplicats a través d’Internet (TCC-I). De tot això se’n pot llegir, cada vegada més, a la literatura científica. No hi ha dubte que el futur de la teràpia de conducta passa per tots aquests acrònims.

L’equipament necessari per fer una TERV cada cop és més assequible i com que sembla igual d’eficaç que l’exposició en viu, aviat resultarà més car anar a cercar un edifici alt per tractar la fòbia a les alçades. Amb la RA (disponible ja en algunes consoles de les que utilitzen els nostres infants) aviat serà millor fer exposició a cuques virtuals. En algunes fòbies, l’única manera de fer exposició és de forma virtual (només podem fer aterrar un avió virtual abans d’enlairar-lo).

En el cas de la TCCAO l’objectiu és un altre: reduir el temps que el terapeuta ha d’invertir en el tractament. Si la TCC és una forma d’intervenció sistemàtica, pautada, que es presta a seguir un protocol, qui millor que els ordinadors per ajudar-nos? Ells no es cansen, sempre actuen igual encara que “hagin tractat” més d’una dotzena de pacients avui. Donen feedback immediatament, de forma consistent, són reforçadors, … i aquestes són algunes característiques que defineixen una bona relació terapèutica. Lògicament, algú els haurà d’haver programat per actuar així. Lògicament, mai seran tan flexibles i tan càlids en la relació com un ésser humà (bé, més que alguns clínics que conec si).

La TCC-I és potser la que aporta menys novetats. En principi només es tracta de canviar el canal del comunicació, passant del cara a cara, al xat, el correu electrònic o els fòrums. Curiosament, en un article publicat a Lancet, i comentat al darrer InfoSCRiTC, sembla que canviar el canal de comunicació suposa algun canvi més dels esperats. Si a una persona amb depressió li fas posar per escrit els seus sentiments perquè el tractes a través de xat en lloc de cara a cara, resulta que tal vegada això té un efecte terapèutic. Alguna relació amb el  mindfullness? En qualsevol cas, la TCC-I evita les cues als centres de salut, permet que les persones que viuen als pobles més llunyans siguin tractades, permet, en altres paraules, abaratir costos.

Però també m’agradaria parlar, ja ho veurem, de coses que no apareixen a la literatura. Podem fer servir el Twitter o el Facebook a la teràpia? Ens poden servir per alguna cosa els blogs, el Google Docs, l’SlideShare, el YouTube, … en definitiva, l’aviat obsoleta Web 2.0? I saber coses com editar vídeo, dissenyar presentacions multimèdia o programar amb llenguatges d’autor, ens pot servir d’alguna cosa?

Jo diré que si a tot però també haurem de parlar de perquè no es fan servir les TIC a dia d’avui a la teràpia. No hi ha ordinadors a les consultes? No hi ha programari disponible? Els pacients prefereixen parlar amb una persona? Un moment, la TCC no és “parlar”. Els darrers estudis que analitzen perquè no s’utilitzen les TIC en salut mental apunten a què les barreres es troben en els professionals, que potser prefereixen que un programari no faci un seguiment de la seva feina, i també en els pacients, que potser prefereixen “parlar” a haver de fer autoexposicions, planificar objectius, posar per escrit els seus sentiments, …

Com deia, potser no parlaré de tot això d’aquí a un mes. Si has de venir a la jornada digues si vols que parli d’una cosa més que d’una altra. Si no has de venir, també agrairé molt els teus comentaris.

@TijerasNO

Espectacular el moviment que s’ha creat a Internet contra la reducció del 15% que el govern de l’estat vol aplicar al ministeri de ciència.

L’origen és a l’Aldea Irreductible. Allà hi ha tota la informació: més de 800 blocs apuntats a la iniciativa, més de 3400 usuaris al facebok i el twitter avui no para de mostrar #TijerasNO

Avui, 7 d’octubre, podeu seguir les raons per no minvar el pressupost dedicat a la ciència a  @TijerasNO

TijerasNO
TijerasNO

Seguretat laboral

construction3Avui he vist que feien obres a la teulada d’una caseta bastant deteriorada. Hi havia tres homes al damunt de la casa i les teules no semblaven massa segures. No he vist cap casc, ni cap corda, ni botes, ni baranes, … de fet dos dels homes tampoc duien camisa (supòs que perquè feia molt de sol :-o). Això, malauradament, no és novetat. On està la gràcia? Doncs que la caseta està just davant la Conselleria de Treball!

Què s’hauria de fer perquè s’utilitzassin mesures de seguretat a les obres? És complicat. Els inconvenients de fer servir un casc estan molt clars (sempre que te poses un casc resulta incòmode i caloròs) però els inconvenients de no fer-lo servir no estan tant clars (te fas més mal però només en cas d’accident, te posen una multa però només en cas d’inspecció). És com el fumar: cada calada dóna “gustet” immediatament, però el càncer no està assegurat i en qualsevol cas sempre és a anys vista. Essent una mica més optimistes, quan contemplava l’escena dels obrers jugant-se la vida damunt la teulada he pogut comprovar que tots els conductors dels meus voltants duien el cinturó de seguretat cordat. Si hem aconseguit que la gent es cordi el cinturó potser aconseguirem que els obrers es posin el casc. A veure si no calen tants de morts.

Tractaments amb suport empíric

automedicacio

Ningú no gosaria dir que automedicar-se és bo. Molt manco que administrar medicaments a una altra persona es pugui fer sense una recomanació mèdica clara.

Fa uns dies que estic seguint una conversa per correu electrònic (un fil de discussió li diuen a això) entre uns col·legues que es dediquen (entre moltes altres coses) a fomentar l’ús dels tractaments psicològics basats en evidències. La idea és clara:”si tens dos tractaments per poder aplicar, tria aquell que compti amb més suport empíric”. Sembla ser (no m’ha estranyat gaire) que els psicòlegs aplicam molts menys tractaments basats en evidències que els psiquiatres. La bona notícia és que cada vegada hi ha més psicòlegs que considerarien aquestes dades com quelcom a canviar.

Però fora de l’àmbit clínic no hi ha curolla pel suport empíric. Aviat començaré a “predicar” als mestres i tornaran a aparèixer les discussions que tenc amb ells, amb els estudiants de psicologia, amb els mestres de l’escola del meu fill, amb altres pares, …

  1. Què dius? Que no s’ha de castigar als infants?

  2. No, i no ho dic perquè no estigui ben vist. Hi ha evidències empíriques que demostren que el càstig és una tècnica que presenta molts de problemes i només s’ha d’usar en casos extrems.

  3. Home però a mi me funciona molt bé. El meu fill seria incontrolable si no el pogués castigar

  4. Hi ha altres tècniques que sí sabem que funcionen com ara el reforçament positiu, la recompensa

  5. Com? Donar un premi quan fa el que toca? Això és xantatge i no ho vull fer al meu fill

Estic segur que el pare de l’exemple no donaria mai una pastilla al seu fill si no sabés que aquella pastilla en la majoria de casos funciona, és a dir, que la pastilla compta amb suport empíric. Però sembla que aplicar una tècnica d’intervenció psicològica es pot fer sense més suport científic que l’experiència personal (en el millor dels casos). Una llàstima.

Medicaments eficaços

shapeimage_1He llegit al bloc den Valverde que el premi IgNobel de medicina d’enguany l’ha guanyat un estudi  fet al MIT i publicat al JAMA que ha demostrat que els medicaments placebo cars són més efectius que els barats.

L’estudi és curiós. Agafen a 80 persones sanes i els hi diuen que estan provant un nou analgèsic. A la meitat els diuen que cada pastilla costa 2,50 € i a l’altra meitat que les píndoles són barates, que només costen 0,10 €. A tots els hi donen unes petites descàrregues elèctriques abans i després de prendre les pastilles (les quals, no ho havia dit encara, no tenen cap principi actiu analgèsic). El 85% dels que pensen que prenen analgèsics cars diuen que després de les pastilles han sentit menys dolor, mentre que “només” el 60% dels que pensen que prenen analgèsics barats informen de reduccions de dolor (les cometes hi són per fer notar que més de la meitat dels subjectes diuen haver sentit els efectes analgèsics de les pastilles).

Jo ja ho dic sempre: una de les coses que més curen del que feim els psicòlegs són els 60 € que feim pagar en acabar.

29/10/2008

Llegesc al “Diari de l’Absurd” que “Una enquesta feta a metges de medicina interna i a reumatòlegs dels Estats Units indica que la meitat d’ells recepten placebos als pacients amb malalties cròniques.”
http://absurddiari.blogspot.com/2008/10/pndoles-de-benestar.html

Laboratori de Conducta i Sistemes Dinàmics

logo_labcsd

El labCSD – http://labcsd.info – uneix dos grups de recerca de la UIB: el de neurodinàmica i psicologia clínica i el de desenvolupament i psicopatologia. La feina que han realitzat aquests dos grups de recerca del Departament de Psicologia configura les tres potes del laboratori: el dolor crònic (avaluació psicofisiològica), la hiperactivitat (teràpia de conducta a la infància), i la por de volar (tractament assistit per ordinador dels trastorns d’ansietat). Les tres potes dins una bassa de teoria dels sistemes dinàmics.

Per ara, el labCSD, que és un projecte que me té molt engrescat, té un inici però encara no té un camí massa clar. En realitat podríem dir que el laboratori només té logo. Aquest logo però ja ha rebut la següent crítica del meu amic Tortella:

“Grafia de ressonància clarament tecnològica amb recuperació parcial d’estètica seixanta–setanta dels grans computadors. Blau UIB–mediterrani. Certa rigidesa, denotant fortalesa mamòria, a lab però amb les lletres sense acabar de tancar que connoten obertura mental, espiritual, tècnica… i el dinamisme de la S que ajunta conducta i dinàmic.”

Sopar amb el Dr. Fullana

fullana

En Miquel Àngel Fullana es diferencia dels altres dos de la sèrie en dues coses: (1) és més jove i (2) és amic meu. El seu currículum no és igual als de Marks i Emmelkamp però ho serà. Segur.

Però a banda de totes les coses que en Mateu Servera ha destacat en la presentació que ha fet den Fullana, a mi m’agrada recordar que férem la carrera junts i que ell ha estat (i és) el major caga-dubtes que conec.

És un ansiós expert en ansietat (vegeu Google Scholar) i en fotografia (vegeu samsara)

Sopar amb el professor Emmelkamp

emmelkamp

Avui he hagut de presentar a Paul Emmelkamp a la conferència que ha impartit al cicle “Pors i fòbies” de la Fundació La Caixa. Si voleu podeu veure la presentació en PDF

Després hem anat a sopar a l’extensió universitària “Can Carlos” i hem pogut parlar una mica (jo principalment he escoltat perquè és més fàcil que parlar quan la cosa ha de ser en anglès) de realitat virtual, de l’eficàcia dels tractaments psicològics, del poder d’addició de la marihuana d’avui dia en comparació a la de fa 10 anys, de la tenda de sotanes de son pare, i de com feia autoestop quan era jove.

Un plaer poder parlar mentre beus un orujo (que a ell li recordava una ginebra dels Països Baixos) amb un referent de la teràpia de conducta com aquest.

Sopar amb el professor Marks

marks

Ahir vaig anar a sopar amb el professor Isaac Marks després d’assistir a la seva conferència sobre teràpia de conducta assistida per ordinador (CCBT– Computerised Cognitive Behaviour Therapy) i més concretament sobre el FearFighter, un programa pel tractament de la fòbia i el pànic que l’any passat va ser avalat pel NICE.

La seva experiència com a terapeuta de conducta i el seu coneixement sobre botànica, geografia, història, etc. va fer que el meu anglès pèssim no malbaratàs una excel·lent conversa amb una persona tranquil·la i sàvia.

Potser la frase que més ens va agradar a en Tortella i a mi va ser quan, parlant del difícil que és convèncer a les “autoritats” de que la CCBT és eficaç, va citar a Max Planck: “és inútil intentar convèncer als que no pensen com tu, és millor esperar a que es morin“  i va afegir “… però això ja ho haureu de fer vosaltres”