Hi ha pocs estudis que analitzin els costos de la Teràpia Cognitivoconductual Assistida per Ordinador (TCCAO). Probablement només el de McCrone et al. (2004) i el treball que ens ocupa de Gerhards et al. (2010). Aquests estudis són complicats de fer per la multitud d’índexs que s’han de tenir en compte i per la mida de mostra necessària.
En aquest cas, es recull informació del cost de tractament d’un centenar de persones amb depressió tractades amb un programa autoaplicat de TCCAO, un centenar més de persones que reben el tractament habitual (treatment as usual, TAU), i un centenar més de persones que reben TAU + TCCAO. Els resultats dels tres tipus d’intervenció mostren millores moderades però no hi ha diferències entre els grups, i.e., tots els tractaments funcionen igual de (poc) bé.
La gràcia està en què, tot i que el treball presenta algunes limitacions segons els mateixos autors, l’estudi és prou robust metodològicament com per assegurar que la TCCAO és el tipus d’intervenció més econòmic en funció de multitud d’índexs que inclouen costos sanitaris, costos pel pacient i la família, costos de productivitat laboral o costos informàtics o farmacèutics.
Així doncs tenim que la TCCAO és igual d’efectiva que la intervenció habitual i és més barata. A més permet que terapeutes sense formació especialitzada apliquin tractaments cognitivoconductuals de forma fidel a com han estat desenvolupats en entorns d’investigació. La TCCAO no exigeix que el pacient s’hagi de desplaçar al centre de salut i permet que seguesqui la teràpia a qualsevol hora del dia. I no seguesc però podria. Per tant, a què esperen les autoritats sanitàries a tenir en compte la TCCAO?