SCRiTC 2010

Resum de la ponència que he de fer el proper 14 de maig de 2010 a la XXV Reunió Anual de la Societat Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament

Escriure un resum del que diré d’aquí a un mes resulta una mica complicat. En el món actual encara més. El meu besavi va ensenyar al meu avi com fer anar l’arada. Ho va fer ben tranquil perquè estava segur que el meu avi, quan fos gran, seguiria utilitzant el mateix model d’arada. Jo, del que puc estar segur és que ensenyar al meu fill com funciona el meu ordinador no té sentit. Quan ell sigui gran els ordinadors no se semblaran ni de lluny als que utilitzam avui. Potser el mes que ve no diré el que ara faig comptes dir.

Parlaré de Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) aplicades a la Teràpia Cognitivoconductual (TCC), de Teràpia d’Exposició mitjançant Realitat Virtual (TERV) o Realitat Augmentada (RA), dels Tractaments Cognitivoconductuals Assistits per Ordinador (TCCAO) i dels aplicats a través d’Internet (TCC-I). De tot això se’n pot llegir, cada vegada més, a la literatura científica. No hi ha dubte que el futur de la teràpia de conducta passa per tots aquests acrònims.

L’equipament necessari per fer una TERV cada cop és més assequible i com que sembla igual d’eficaç que l’exposició en viu, aviat resultarà més car anar a cercar un edifici alt per tractar la fòbia a les alçades. Amb la RA (disponible ja en algunes consoles de les que utilitzen els nostres infants) aviat serà millor fer exposició a cuques virtuals. En algunes fòbies, l’única manera de fer exposició és de forma virtual (només podem fer aterrar un avió virtual abans d’enlairar-lo).

En el cas de la TCCAO l’objectiu és un altre: reduir el temps que el terapeuta ha d’invertir en el tractament. Si la TCC és una forma d’intervenció sistemàtica, pautada, que es presta a seguir un protocol, qui millor que els ordinadors per ajudar-nos? Ells no es cansen, sempre actuen igual encara que “hagin tractat” més d’una dotzena de pacients avui. Donen feedback immediatament, de forma consistent, són reforçadors, … i aquestes són algunes característiques que defineixen una bona relació terapèutica. Lògicament, algú els haurà d’haver programat per actuar així. Lògicament, mai seran tan flexibles i tan càlids en la relació com un ésser humà (bé, més que alguns clínics que conec si).

La TCC-I és potser la que aporta menys novetats. En principi només es tracta de canviar el canal del comunicació, passant del cara a cara, al xat, el correu electrònic o els fòrums. Curiosament, en un article publicat a Lancet, i comentat al darrer InfoSCRiTC, sembla que canviar el canal de comunicació suposa algun canvi més dels esperats. Si a una persona amb depressió li fas posar per escrit els seus sentiments perquè el tractes a través de xat en lloc de cara a cara, resulta que tal vegada això té un efecte terapèutic. Alguna relació amb el  mindfullness? En qualsevol cas, la TCC-I evita les cues als centres de salut, permet que les persones que viuen als pobles més llunyans siguin tractades, permet, en altres paraules, abaratir costos.

Però també m’agradaria parlar, ja ho veurem, de coses que no apareixen a la literatura. Podem fer servir el Twitter o el Facebook a la teràpia? Ens poden servir per alguna cosa els blogs, el Google Docs, l’SlideShare, el YouTube, … en definitiva, l’aviat obsoleta Web 2.0? I saber coses com editar vídeo, dissenyar presentacions multimèdia o programar amb llenguatges d’autor, ens pot servir d’alguna cosa?

Jo diré que si a tot però també haurem de parlar de perquè no es fan servir les TIC a dia d’avui a la teràpia. No hi ha ordinadors a les consultes? No hi ha programari disponible? Els pacients prefereixen parlar amb una persona? Un moment, la TCC no és “parlar”. Els darrers estudis que analitzen perquè no s’utilitzen les TIC en salut mental apunten a què les barreres es troben en els professionals, que potser prefereixen que un programari no faci un seguiment de la seva feina, i també en els pacients, que potser prefereixen “parlar” a haver de fer autoexposicions, planificar objectius, posar per escrit els seus sentiments, …

Com deia, potser no parlaré de tot això d’aquí a un mes. Si has de venir a la jornada digues si vols que parli d’una cosa més que d’una altra. Si no has de venir, també agrairé molt els teus comentaris.