Sugata Mitra és un físic, inventor i professor de tecnologia educativa a la Newcastle University que l’any 1999 va instal·lar un ordinador a un forat d’una paret d’un tuguri de Kalkaji. Aquest va ser el començament de tota una sèrie d’experiments que es va batejar com a projecte “Hole in the Wall”. Al cap de pocs minuts un infant va aprendre, sense ajuda de ningú, com interactuar amb l’ordinador. Al cap de poques hores, més de 70 infants ja sabien fer-lo anar. A la seva xerrada al TED, en Sugata explica que a un poble remot on no arribava Internet va optar per deixar un ordinador juntament amb una col·lecció de CDROMs multimèdia. Quan hi va tornar al cap de tres mesos els infants li varen dir “necessitam un ordinador amb un processador més potent i un ratolí millor”. En Sugata va contestar “però com heu après això, si ni tant sols sabeu anglès” i els infants varen dir “és que els CDROMs que ens has deixat eren tots en anglès i n’hem hagut d’aprendre!”.
En una altra xerrada del TED encara més interessant, Sir Ken Robinson, diu que l’escola acaba amb la creativitat dels infants. Conta que una nina de primer de primària estava fent un dibuix i la mestra li va demanar què dibuixava. Ella va contestar “estic dibuixant a Déu” i la mestra va respondre “això no pot ser perquè ningú sap la cara que fa”. La nina, sense aturar de dibuixar, va respondre “d’aquí un minut ho sabrà”. Els infants arriben a l’escola sense por a equivocar-se i no deixen de fer res per si de cas estan equivocats. De mica en mica, la majoria d’infants van aprenent, perquè els mestres així els hi ensenyen, que si t’has d’equivocar millor no ho facis. Només aquells que, superant els entrebancs que l’escola posa, aconsegueixen seguir sense por a equivocar-se seran capaços d’inventar alguna cosa, de desenvolupar alguna gran idea, de destacar entre els altres.
Els infants den Mitra no tenien por a equivocar-se. L’ordinador era al bell mig del carrer i no hi havia cap adult que els hi digués que anassin alerta a rompre la màquina. No feia falta que cadascun tengués un ordinador, molts aprenien per observació, tots donaven consells, i tots acabaven aprenent, en poc temps, les competències transversals en informàtica (o si voleu, aprenien a fer anar l’ordinador). Com diu en Pedro Villarrubia al seu blog, que és on vaig trobar l’enllaça a la xerrada den Mitra, no és que fer anar l’ordinador sigui fàcil sinó que si dones accés i temps als infants, ells col·laboren i aprenen (de forma sorprenent als ulls de la majoria de gent).
No cal un portàtil per a cada infant, no cal programari multimèdia per aprendre com funciona un ratolí, no cal estricta supervisió d’adults … només accés, temps, motivació, col·laboració entre ells, i el sistema s’autoorganitza.