Ningú no gosaria dir que automedicar-se és bo. Molt manco que administrar medicaments a una altra persona es pugui fer sense una recomanació mèdica clara.
Fa uns dies que estic seguint una conversa per correu electrònic (un fil de discussió li diuen a això) entre uns col·legues que es dediquen (entre moltes altres coses) a fomentar l’ús dels tractaments psicològics basats en evidències. La idea és clara:”si tens dos tractaments per poder aplicar, tria aquell que compti amb més suport empíric”. Sembla ser (no m’ha estranyat gaire) que els psicòlegs aplicam molts menys tractaments basats en evidències que els psiquiatres. La bona notícia és que cada vegada hi ha més psicòlegs que considerarien aquestes dades com quelcom a canviar.
Però fora de l’àmbit clínic no hi ha curolla pel suport empíric. Aviat començaré a “predicar” als mestres i tornaran a aparèixer les discussions que tenc amb ells, amb els estudiants de psicologia, amb els mestres de l’escola del meu fill, amb altres pares, …
-
– Què dius? Que no s’ha de castigar als infants?
-
– No, i no ho dic perquè no estigui ben vist. Hi ha evidències empíriques que demostren que el càstig és una tècnica que presenta molts de problemes i només s’ha d’usar en casos extrems.
-
– Home però a mi me funciona molt bé. El meu fill seria incontrolable si no el pogués castigar
-
–Hi ha altres tècniques que sí sabem que funcionen com ara el reforçament positiu, la recompensa
-
–Com? Donar un premi quan fa el que toca? Això és xantatge i no ho vull fer al meu fill
Estic segur que el pare de l’exemple no donaria mai una pastilla al seu fill si no sabés que aquella pastilla en la majoria de casos funciona, és a dir, que la pastilla compta amb suport empíric. Però sembla que aplicar una tècnica d’intervenció psicològica es pot fer sense més suport científic que l’experiència personal (en el millor dels casos). Una llàstima.