Categoria: educació

“Arbitrutxo” és, probablement, de les coses més suaus que es sent dir a alguns pares en alguns partits quan juguen els seus fills. Aquí és important destacar la paraula “alguns” perquè la gran majoria de pares no insulten als àrbitres, i molts tampoc protesten les seves decisions. Però els que insulten/protesten es “noten” i de vegades “arrosseguen” a la resta.

Cap àrbitre, per molt malament que ho faci, es mereix que l’insultin. No crec que faci falta justificar-ho i no és d’això del que vull parlar. El que me preocupa és el fill del que protesta: el jugador. El que explicaré a continuació és el que li passa a un infant quan juga a bàsquet (o a futbol, és igual) i sent al seu pare insultant o protestant a l’àrbitre.

El que li passa té a veure, bàsicament, amb dos models molt coneguts a la psicologia: el del “locus de control” i el del modelat o “aprenentatge per observació”

Comencem pel segon. Segons Albert Bandura, tots tenim tendència a imitar a les persones rellevants del nostre entorn (i quan som infants aquestes persones són els pares). Observam el que fan els nostres models, els imitam i així aprenem. En Bandura va demostrar que el comportament agressiu és el que millor s’aprèn per observació (podeu veure l’experiment al YouTube). D’aquesta manera, els pares que insulten als àrbitres estan ensenyant (supòs que sense voler) als seus fills a insultar. A més a més, com que quan aprenem tenim també tendència a generalitzar, no només aprenen a insultar/protestar als àrbitres, sinó que també a qualsevol altre persona que tengui cert “poder” sobre ells: àrbitre, mestre, entrenador, policia, pare, etc. Sé que pot sonar exagerat però “si món pare pot protestar a l’àrbitre, perquè jo no puc protestar al meu mestre?”. Al seu experiment, Bandura va demostrar que quan imitam el comportament agressiu tenim tendència a comportar-nos de forma encara més agressiva que el model. Així, un infant pot observar com els pares es criden per resoldre un afer familiar, i imitar aquest comportament amb la germana, no cridant, sinó pegant-li una galtada per resoldre un problema entre germans.

Per altra banda, segons el model del “locus de control”, en general, cada persona sol situar la causa de cada esdeveniment dins un continu intern-extern. Per entendre’ns, alguns estudiants pensen que han suspès perquè el professor els té mania (causa externa) i altres perquè han estudiat poc (causa interna). Quina és la millor atribució? En aquest cas concret resulta obvi que és millor pensar que s’ha suspès perquè s’ha estudiat poc, per tal de, a la propera, estudiar més. Si es pensa que el professor és el causant del suspens no cal fer res al proper examen perquè el professor seguirà essent el mateix. Això no vol dir que sempre sigui millor atribuir els fracassos a causes internes, però en el cas que ens ocupa, crec que si. Si un pare protesta a l’àrbitre quan xiula una falta al seu fill, el jugador, com que el pare és un model de referència, pensarà que la culpa la té l’àrbitre i no li passarà pel cap defensar d’una altra manera a la següent jugada. Perquè? Si tanmateix l’àrbitre xiula el que vol? I més en global, si el públic protesta les decisions de l’àrbitre, l’equip pensarà que perd per culpa d’ell. El centre d’atenció passa a ser l’àrbitre i deixa de ser l’equip. De mica en mica, els pares deixen de mirar com juguen els seus fills i comencen a fixar-se només en les decisions de l’àrbitre. I segur que en prendrà alguna de dolenta, i en conseqüència passarem a pensar (el públic i l’equip) que hem perdut perquè l’àrbitre era molt dolent.

Per no allargar-me, anem a resumir. La idea és que si protestes/insultes a l’àrbitre, el teu fill aprèn dues coses:

1. Que els problemes es poden arreglar protestant, cridant, insultant, … i pegant, empenyent, etc.
2. Que la causa de la falta que he fet, o del tir que no he ficat, o del que m’han ficat, no la tenc jo en absolut, sinó l’àrbitre. Per tant, no he de fer res per resoldre el “problema”. El problema és que l’àrbitre és dolent.

Si ets un pare dels que protesta, pensa el que ensenyes sense voler al teu fill. Si ets dels que no protestes i no saps què dir a aquell pare que protesta, potser li pots dir que llegesqui aquest apunt, però sobre tot, no te deixis arrossegar i acabis protestant a l’àrbitre. El teu fill t’ho agrairà. Potser no guanyarà tants de partits però si en lloc de protestar inverteixes el mateix temps animant-lo, sortirà igual de content d’aquests partits. Pensa que ets el seu model de referència.

Observacions:

1. Totes les denominacions que en aquest text apareguin en gènere masculí o femení, s’han d’entendre referides indistintament al gènere masculí o femení, segons el sexe del titular de qui es tracti. Per tant, pares/mares, jugador/a, etc.
   
2. Hi ha molts més conceptes i models que intervenen en el cas que ens ocupa. A més, els conceptes de locus de control i d’aprenentatge per observació no s’han usat amb la rigorositat que seria desitjable. L’objectiu no era fer un article científic sinó un text didàctic.

Hi ha un nou col·leccionable a la ciutat. Es tracta dels elàstics amb formes. Si teniu fills segur que sabeu de què parl. Els infants se’ls canvien i els col·leccionen. Com passa amb tots els col·leccionables, els pares i els padrins cerquen per totes les papereries i sempre s’han acabat.

Però aquest nou col·leccionable té una sèrie “d’avantatges” sobre els habituals cromos. En primer lloc es poden dur al damunt, a la vista, i no cal cap àlbum ni capseta per dur-los. A més a més, són clarament per nines i nins. No voldria que em tatxàssiu de poc sensible en les qüestions de gènere (per no dir masclista) però no es tracta de cromos de la FIFA ni de na “Hello Kity”. Això multiplica per dos les possibilitats de canvis (suposant un percentatge equitatiu de nins i nines a les aules).

Però sobre tot, el principal “avantatge” (i vull fer paleses les cometes) és que no hi ha cap col·lecció que s’hagi d’acabar. No hi ha ni “repes” ni “llista de números que me falten”. De fet, com que no hi ha capsetes ni àlbums, els elàstics s’ha de portar a modo de polseres i, clar, l’espai als canells és limitat. Per tant, l’elàstic amb forma de dinosaure pot ser el més desitjat avui però canviat demà, per fer lloc a la nova forma de guitarra elèctrica. Ningú no sap quin nombre de possibles formes hi ha. És una col·lecció sense fi que es pot acabar d’un dia per l’altre. No és una col·lecció per desar i tornar-la a veure d’aquí a uns anys. No passa res si en tens poques si són les que vols (o les que vol tothom). Proliferen els “negocis” on es canvien tres o quatre per una. No passa res si en tens tres d’iguals.

No estic segur que aquest sistema s’hagi muntat així expressament però puc donar fe de l’èxit que està tenint. Potser és el col·leccionable del futur, d’una societat que valora el present molt més que els altres temps.