Blog personal
Fa uns dies vaig entrar a l’aula i els alumnes s’havien assegut així. Veieu perquè, no?
Les noves tecnologies ja no són noves i estan aquí per quedar-se. Abans era important asseure a prop del professor per no perdre’t res. Ara és important agafar lloc devora els endolls.
Things have changed
Les tecnologies de la informació i la comunicació són aquí. Les TIC hi són per quedar-s’hi. Els joves les fan servir des que eren infants, i els infants les estan mamant des que varen nèixer.
Ahir vaig anar a fer una xerrada sobre TIC i psicologia a un grup d’alumnes de batxiller i ja vaig notar la diferència amb l’alumnat de la universitat. Com que la xerrada anava de tecnologia, la meva presentació va incloure coses com ara un codi QR a la diapositiva de portada. L’alumnat anava entrant a l’aula. La diapositiva s’estava projectant a la paret. Un alumne es va treure el mòbil, va capturar el codi QR i va mostrar a les seves amigues la meva presentació, que s’havia carregat al seu mòbil. No li va donar gaire importància. Els hi va agradar. No és que ho veiéssin cada dia. Però ho varen trobar “normal”. Aquesta és la prova fefaent de què les TIC són només eines. Res més. Davant un auditori només uns pocs anys major haguéssim pogut estar parlant una estona llarga de les “meravelles” dels codis QR i de la possibilitat de tenir les presentacions carregades als mòbils. Però en realitat això no era important. Havien vengut per escoltar una xerrada sobre TIC i psicologia.
Durant la sessió varen sorgir alguns detalls més. Jo vaig donar per suposat que tothom tenia compte al twitter però una alumna me va dir que ella no en tenia. Encara queda alguna tecnofòbica? No, no. Ella no tenia twitter però “òbviament” tenia facebook. Senzillament, li agradava més una eina que no una altra però l’obligada presència a la xarxa social no es posava en dubte. També vaig comentar que la realitat augmentada era la darrera TIC que s’estava aplicant en el tractament de les fòbies. Un alumne es va treure la seva nintendo de la motxilla i me va dir que això de la realitat augmentada era el que feia la seva màquina i que no la posava en marxa perquè havia acabat la bateria. Altres vegades que havia contat això de la realitat augmentada es sentien ohs! i ahs!. Aquesta vegada no. Ah! Molt bé! El que fa la nintendo es pot utilitzar per teràpia. Interessant! Perquè això sí, interès en vaig notar a bastament com per no aturar de xerrar durant més d’hora i mitja.
D’acord. Si estic content que es facin servir les TIC, què hi pinta en aquest post la imatge de la sèrie de TV britànica Black Mirror? Idò que de la mateixa manera que veig que tothom utilitza (o utilitzarà) les TIC, no estic tant segur de què tothom sàpiga les conseqüències d’utilitzar-les. Les opcions no són utilitzar o no utilitzar les TIC. Les opcions tenen a veure amb el com. El primer capítol de la segona temporada de la sèrie Black Mirror (gràcies JMGM) planteja una ben probable possibilitat. Imaginem que donam permís a una empresa per consultar tota la nostra “vida virtual”: emails, facebook, twitter, fotos, vídeos, … Amb tota aquesta informació es pot aconseguir crear un programari que es comporta com nosaltres, que és capaç de parlar com si fóssim nosaltres amb els nostres familiars … un cop nosaltres haguem mort. Com podeu imaginar, la protagonista acaba boja després de poder parlar durant mesos amb el seu home mort. La pregunta és … canviaria el nostre comportament a la “vida virtual” si sabéssim en què es podria utilitzar?
No podem saber perquè es podrà fer servir la nostra informació en el futur. L’únic “antídot” és conèixer com més puguem les tecnologies que utilitzam. Intentar evitar-les (o prohibir-les als nostres fills) no té cap sentit.
Avui ha començat, per darrera vegada, l’assignatura “Trastorns de Conducta i de Personalitat” (TCiP) dels estudis de Mestre d’Educació Especial. Enguany provarem algunes eines 2.0 … ja ho veurem!
El denominador comú de les tres eines que utilitzarem seran els “continguts líquids”. La idea és compartir continguts fàcils d’empassar i d’entendre sobre modificació de conducta amb tot el món.
En el bloc TMC300 trobareu exemples líquids d’aplicació de les tècniques de modificació de conducta (TMC) a la vida quotidiana. En el wikiTMC300 trobareu definicions líquides d’alteracions de conducta i de TMC elaborades per l’alumnat de l’assignatura. Finalment, si seguiu l’etiqueta #5165tcip al twitter, podreu veure el microblog d’aula on es comentaran conceptes, idees, anuncis, … sobre TCiP.
Tota aquesta informació és pública però, a més a més, la participació també és oberta. Ets ex-alumne/a? Mestre/a? T’interessen les TMC o els TCiP? Envia’m un correu i si vols participar te donaré accés com a autor/a. Òbviament, me reserv el dret a llevar-te l’accés quan vulgui. En qualsevol cas, el meu alumnat i jo agrairem qualsevol comentari que ens vulguis fer al bloc o al twitter.
Aquest és el mapa conceptual del meu Personal Learning Environment (PLE), és a dir, jo i les meves circumstàncies 🙂
Me l’han fet els del Grup de Tecnologia Educativa de la UIB fent part d’un projecte de recerca.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=8Ff7SzP4gfg&hl=es_ES&fs=1&rel=0]
Cada any la Societat Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament edita unes actualitzacions en Teràpia Cognitivoconductual. Els socis que participen en el CDSCRiTC revisen la literatura de l’any anterior en els temes en què són experts. Enguany serà ja la cinquena edició d’aquestes actualitzacions. És un dels molts avantatges de pertànyer a aquesta antiga societat.
Enguany he pogut fer un dels capítols del CDSCRITC’09 [esborrany en pdf] sobre la Teràpia Cognitivoconductual Assistida per Ordinador (TCCAO)
Resum de la ponència que he de fer el proper 14 de maig de 2010 a la XXV Reunió Anual de la Societat Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament
Escriure un resum del que diré d’aquí a un mes resulta una mica complicat. En el món actual encara més. El meu besavi va ensenyar al meu avi com fer anar l’arada. Ho va fer ben tranquil perquè estava segur que el meu avi, quan fos gran, seguiria utilitzant el mateix model d’arada. Jo, del que puc estar segur és que ensenyar al meu fill com funciona el meu ordinador no té sentit. Quan ell sigui gran els ordinadors no se semblaran ni de lluny als que utilitzam avui. Potser el mes que ve no diré el que ara faig comptes dir.
Parlaré de Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) aplicades a la Teràpia Cognitivoconductual (TCC), de Teràpia d’Exposició mitjançant Realitat Virtual (TERV) o Realitat Augmentada (RA), dels Tractaments Cognitivoconductuals Assistits per Ordinador (TCCAO) i dels aplicats a través d’Internet (TCC-I). De tot això se’n pot llegir, cada vegada més, a la literatura científica. No hi ha dubte que el futur de la teràpia de conducta passa per tots aquests acrònims.
L’equipament necessari per fer una TERV cada cop és més assequible i com que sembla igual d’eficaç que l’exposició en viu, aviat resultarà més car anar a cercar un edifici alt per tractar la fòbia a les alçades. Amb la RA (disponible ja en algunes consoles de les que utilitzen els nostres infants) aviat serà millor fer exposició a cuques virtuals. En algunes fòbies, l’única manera de fer exposició és de forma virtual (només podem fer aterrar un avió virtual abans d’enlairar-lo).
En el cas de la TCCAO l’objectiu és un altre: reduir el temps que el terapeuta ha d’invertir en el tractament. Si la TCC és una forma d’intervenció sistemàtica, pautada, que es presta a seguir un protocol, qui millor que els ordinadors per ajudar-nos? Ells no es cansen, sempre actuen igual encara que “hagin tractat” més d’una dotzena de pacients avui. Donen feedback immediatament, de forma consistent, són reforçadors, … i aquestes són algunes característiques que defineixen una bona relació terapèutica. Lògicament, algú els haurà d’haver programat per actuar així. Lògicament, mai seran tan flexibles i tan càlids en la relació com un ésser humà (bé, més que alguns clínics que conec si).
La TCC-I és potser la que aporta menys novetats. En principi només es tracta de canviar el canal del comunicació, passant del cara a cara, al xat, el correu electrònic o els fòrums. Curiosament, en un article publicat a Lancet, i comentat al darrer InfoSCRiTC, sembla que canviar el canal de comunicació suposa algun canvi més dels esperats. Si a una persona amb depressió li fas posar per escrit els seus sentiments perquè el tractes a través de xat en lloc de cara a cara, resulta que tal vegada això té un efecte terapèutic. Alguna relació amb el mindfullness? En qualsevol cas, la TCC-I evita les cues als centres de salut, permet que les persones que viuen als pobles més llunyans siguin tractades, permet, en altres paraules, abaratir costos.
Però també m’agradaria parlar, ja ho veurem, de coses que no apareixen a la literatura. Podem fer servir el Twitter o el Facebook a la teràpia? Ens poden servir per alguna cosa els blogs, el Google Docs, l’SlideShare, el YouTube, … en definitiva, l’aviat obsoleta Web 2.0? I saber coses com editar vídeo, dissenyar presentacions multimèdia o programar amb llenguatges d’autor, ens pot servir d’alguna cosa?
Jo diré que si a tot però també haurem de parlar de perquè no es fan servir les TIC a dia d’avui a la teràpia. No hi ha ordinadors a les consultes? No hi ha programari disponible? Els pacients prefereixen parlar amb una persona? Un moment, la TCC no és “parlar”. Els darrers estudis que analitzen perquè no s’utilitzen les TIC en salut mental apunten a què les barreres es troben en els professionals, que potser prefereixen que un programari no faci un seguiment de la seva feina, i també en els pacients, que potser prefereixen “parlar” a haver de fer autoexposicions, planificar objectius, posar per escrit els seus sentiments, …
Com deia, potser no parlaré de tot això d’aquí a un mes. Si has de venir a la jornada digues si vols que parli d’una cosa més que d’una altra. Si no has de venir, també agrairé molt els teus comentaris.
Sugata Mitra és un físic, inventor i professor de tecnologia educativa a la Newcastle University que l’any 1999 va instal·lar un ordinador a un forat d’una paret d’un tuguri de Kalkaji. Aquest va ser el començament de tota una sèrie d’experiments que es va batejar com a projecte “Hole in the Wall”. Al cap de pocs minuts un infant va aprendre, sense ajuda de ningú, com interactuar amb l’ordinador. Al cap de poques hores, més de 70 infants ja sabien fer-lo anar. A la seva xerrada al TED, en Sugata explica que a un poble remot on no arribava Internet va optar per deixar un ordinador juntament amb una col·lecció de CDROMs multimèdia. Quan hi va tornar al cap de tres mesos els infants li varen dir “necessitam un ordinador amb un processador més potent i un ratolí millor”. En Sugata va contestar “però com heu après això, si ni tant sols sabeu anglès” i els infants varen dir “és que els CDROMs que ens has deixat eren tots en anglès i n’hem hagut d’aprendre!”.
En una altra xerrada del TED encara més interessant, Sir Ken Robinson, diu que l’escola acaba amb la creativitat dels infants. Conta que una nina de primer de primària estava fent un dibuix i la mestra li va demanar què dibuixava. Ella va contestar “estic dibuixant a Déu” i la mestra va respondre “això no pot ser perquè ningú sap la cara que fa”. La nina, sense aturar de dibuixar, va respondre “d’aquí un minut ho sabrà”. Els infants arriben a l’escola sense por a equivocar-se i no deixen de fer res per si de cas estan equivocats. De mica en mica, la majoria d’infants van aprenent, perquè els mestres així els hi ensenyen, que si t’has d’equivocar millor no ho facis. Només aquells que, superant els entrebancs que l’escola posa, aconsegueixen seguir sense por a equivocar-se seran capaços d’inventar alguna cosa, de desenvolupar alguna gran idea, de destacar entre els altres.
Els infants den Mitra no tenien por a equivocar-se. L’ordinador era al bell mig del carrer i no hi havia cap adult que els hi digués que anassin alerta a rompre la màquina. No feia falta que cadascun tengués un ordinador, molts aprenien per observació, tots donaven consells, i tots acabaven aprenent, en poc temps, les competències transversals en informàtica (o si voleu, aprenien a fer anar l’ordinador). Com diu en Pedro Villarrubia al seu blog, que és on vaig trobar l’enllaça a la xerrada den Mitra, no és que fer anar l’ordinador sigui fàcil sinó que si dones accés i temps als infants, ells col·laboren i aprenen (de forma sorprenent als ulls de la majoria de gent).
No cal un portàtil per a cada infant, no cal programari multimèdia per aprendre com funciona un ratolí, no cal estricta supervisió d’adults … només accés, temps, motivació, col·laboració entre ells, i el sistema s’autoorganitza.
Es publiquen més de 3000 llibres nous cada dia. Es calcula que els exemplars d’una setmana del New York Times contenen més informació que la que tenia una persona durant tota la seva vida en el segle XVIII. Es calcula que aquest any es generaran a la xarxa uns 40 exabytes de nova informació. Això és més que en els 5000 anys anteriors. La quantitat de nova informació tècnica es duplica cada dos anys. Per a estudiants que comencin estudis tecnics de quatre anys, això significa que la meitat del que aprendran en el seu primer any d’estudis ja estarà antiquat quan siguin en el seu tercer any.
Les coses estan canviant, i molt aviat. Algunes de les dades d’una presentació que corre per Internet que es titula shift happens (canviant) són ben curioses.
Mentre que nosaltres ara ens preocupam de si l’alumnat de la UIB ha de saber o no una segona llengua, el 100% dels llicenciats de la Índia parlen correctament l’anglès. Per cert, l’anglès és un idioma que actualment té unes 540.000 paraules, cinc vegades més que en el temps den Shakespeare.
S’ha calculat que en els exemplars d’una setmana del New York Times hi ha més informació de la que podia recollir un home de l’Edat Mitjana a llarg de la seva vida. De fet, cada dia es publiquen 3000 llibres nous i el programa OLPC aviat farà que els infants que no n’han vist mai un de prop ara tenguin tot el món al seu abast a través d’uns ordinadors que valen menys de 100$ i que es poden connectar a Internet sense fils amb una bateria que es carrega fent girar una maneta.
L’alumnat d’una llicenciatura tècnica estudia coses a primer curs que són obsoletes quan arriba a quart. En realitat, esperam que els infants a l’escola aprenguin a resoldre problemes que encara no sabem que seran un problema amb tecnologies que encara no s’han inventat. Es preveu que el 2013 es podrà fabricar un ordinador amb més capacitat de processament que el cervell humà i actualment s’està acabant de desenvolupar una fibra òptica que serà capaç de transportar l’equivalent a 1900 CDs per segon.
Així les coses, creieu que els nostres infants aprenen el que toca per viure al segle XXI? Creieu que els mestres estan prou preparats per formar-los? Creieu que s’inverteixen els recursos necessaris en la seva educació?
No ho crec 🙁
Enllaços:
programa OLPC
versió original del shift happens
traducció al català
edició revisada al youtube
Avui llegia una entrevista a l’Steve menys conegut dels dos que varen fundar Apple, en Wozniak a.k.a. Woz. A banda de moltes altres coses, com ara la seva opinió sobre l’educació, li demanaven si hi havia alguna altra marca, a banda d’Apple, que admiràs. Entre d’altres ha anomenat Mercedes-Benz. Ell té un Toyota Prius, però també té un Mercedes. Quan entra dins el Mercedes té la sensació que tot està dissenyat per a ell. Sap tot com funciona. No hi ha més botons dels necessaris. En canvi, al Prius, ha de de pujar un botó per fer davallar la finestra, ha de recordar què fa cada cosa, el centre d’atenció no és ell, sinó la tecnologia.
Entrevista a Steve Wozniak
Clase C berlina de Mercedes-Benz
Toyota-Prius
