Blog personal
Un amic m’ha recordat aquesta foto que me va fer fa un temps al costat dels dos Steves. Això era cap a l’any 1970, quan els dos visionaris es varen començar a fer rics (el de l’esquerra més que el de la dreta) amb l’Apple II … deu anys després les vendes dels Macintosh foren molt superiors i … començaren a guanyar doblers de veres.
Gràcies Pere
Hi ha un nou col·leccionable a la ciutat. Es tracta dels elàstics amb formes. Si teniu fills segur que sabeu de què parl. Els infants se’ls canvien i els col·leccionen. Com passa amb tots els col·leccionables, els pares i els padrins cerquen per totes les papereries i sempre s’han acabat.
Però aquest nou col·leccionable té una sèrie “d’avantatges” sobre els habituals cromos. En primer lloc es poden dur al damunt, a la vista, i no cal cap àlbum ni capseta per dur-los. A més a més, són clarament per nines i nins. No voldria que em tatxàssiu de poc sensible en les qüestions de gènere (per no dir masclista) però no es tracta de cromos de la FIFA ni de na “Hello Kity”. Això multiplica per dos les possibilitats de canvis (suposant un percentatge equitatiu de nins i nines a les aules).
Però sobre tot, el principal “avantatge” (i vull fer paleses les cometes) és que no hi ha cap col·lecció que s’hagi d’acabar. No hi ha ni “repes” ni “llista de números que me falten”. De fet, com que no hi ha capsetes ni àlbums, els elàstics s’ha de portar a modo de polseres i, clar, l’espai als canells és limitat. Per tant, l’elàstic amb forma de dinosaure pot ser el més desitjat avui però canviat demà, per fer lloc a la nova forma de guitarra elèctrica. Ningú no sap quin nombre de possibles formes hi ha. És una col·lecció sense fi que es pot acabar d’un dia per l’altre. No és una col·lecció per desar i tornar-la a veure d’aquí a uns anys. No passa res si en tens poques si són les que vols (o les que vol tothom). Proliferen els “negocis” on es canvien tres o quatre per una. No passa res si en tens tres d’iguals.
No estic segur que aquest sistema s’hagi muntat així expressament però puc donar fe de l’èxit que està tenint. Potser és el col·leccionable del futur, d’una societat que valora el present molt més que els altres temps.
Seguesc pensant el que pensava abans de l’estiu però avui m’he tornat a deixar les peles seguint la vaga. Volia escriure alguna cosa més però en Pedro Villarubia ja ho ha fet.
Sense paraules …
Després d’un dia una mica estressant, amb ponència a les 10:20, dinar de fabes con almejes i sopar a la ruta de los vinos, el tercer dia de congrés ha adquirit una trajectòria cardiosaludable.
Primer una volta pel casc antic d’Oviedo per comprar un regalet pels nins i una mica de formatge, després cap a Gijón.
Una caminadeta fins al mirador de la ciutat, on hi ha l’“elogi a l’horitzó” den Chillida, per veure el Cantàbric i respirar una mica d’aire de mar. Després una mica de suc de poma (aquí també li diuen “sidrina”) al “Lavadero” i per dinar, un parell (o tres) de sardines al “Planeta” acompanyades de suc de raïm (la marca era “Belondrade y Lurton“).
Au, i ara una mica de congrés.
El primer dia a Oviedo ha tengut una trajectòria clarament ascendent.
El dia ha començat a l’aeroport fumant un cigarret que n’han semblat vint-i-cinc a la sala de fumadors del mòdul C. A les 8:35 els extractors ja no donaven a l’abast i l’ambient convidava a no tornar a fumar.
La cosa ha seguit amb un company de seient dins l’avió que duia un parell de cerveses de més i tenia clarament un dèficit cognitiu. Una hora i mitja d’intent d’extinció per la meva part i el mateix temps de xerrameca (però cridant perquè el sentís tot el passatge) per la seva part.
La cosa s’ha començat a arreglar a l’Hotel Campoamor. Un hotel decent, de tres estrelles amb serveis que no tenen alguns de quatre, com ara wifi gratuïta a les habitacions. Hem anat a dinar i el “puchero de fabada” i el “lacón con chimichurri” han estat bons. La nota curiosa ha estat aquest escanciador de sidra a piles.
Després d’anar a recollir la documentació del congrés hem anat a descansar i he acabat la presentació per demà. La podeu veure al post anterior i al LabCSD
Cap a les set del capvespre hem trobat, passejant pel centre de la ciutat, aquesta tenda on demà o passat anirem a comprar un parell de productes típics. Els xoriços s’han de veure en directe. La foto no fa el pes.
Però el cim l’hem assolit triant el restaurant Casa Fermín per anar a sopar. D’entrants unes “manitas guisadas con cigalas en salsa de ternera”, de plat un “solomillo de ternera asturiana con foie-gras de pato i salsa trufada”, de postres una “selección de quesos asturianos” amb repetició del darrer de la sèrie: el “La Peral”. Tot acompanyat d’un ‘Ribera del Duero’ excel·lent: “Pago de los Capellanes”. Per acabar un cafetet, un cigarret i una “aguardiente l’alqueria del obispo”.
[blip.tv ?posts_id=3915263&dest=-1]
Ara juga “la roja”. Guanyen.
A les 20:15 he anat a comprar al supermercat del meu barri i les cues per pagar arribaven al fons de la botiga. He comprat una mica de fruita i a les 20:30 me disposava a fer cua per pagar. Però ja no hi havia ningú! Les camisetes de les caixeres, de vermell llampant amb un ESPAÑA ben gros, m’han recordat que el partit començava a aquella hora. Tothom devia haver pagat aviat per anar a veure la televisió. Què deuen haver costat les camisetes de les caixeres? La gent deu comprar més si les caixeres duen la camiseta roja? Perquè no posen els plàtans una mica més barats en lloc de comprar camisetes a les caixeres?
Què voleu que vos digui? Jo pens com en Rubén Rial. La ‘pasta’ que ens deu costar tot això! Potser, com vaig sentir l’altre dia per la ràdio, als mallorquins ens convendria més anar amb Alemanya. Si els alemanys estan contents vendran més a Mallorca i beuran més cervesa, guanyarem doblers. Però és per demés. Avui, quan comentava que cada jugador cobrarà 600.000,00 € si ‘la roja’ guanya el mundial, m’han fet callar. Sembla que tothom ho troba normal. Me sap greu però jo no li trob.
No som ‘futbolero’ i potser no ho puc entendre. No ho sé. Ha acabat el partit. Cada jugador acaba de guanyar 60.000,00€
Avui faig vaga … i això me durà una feinada.
Per començar he hagut d’enviar un missatge al servei de nòmines de la UIB per dir que faig vaga per tal que me descomptin els aproximadament 100 € que ens costarà la broma. Com que el professorat universitari no “fitxam” és l’única manera de controlar si es va a treballar o no. Si no envies el correu no sumes a la llista dels que fan vaga i s’entén que aquest dia has treballat.
Avui hauré de mirar el número de telèfon dels que me criden per no contestar als que ho facin des de la UIB. Com que ara faig de director, les cridades me sonen al mòbil. També hauré de filtrar el correu electrònic de feina del que no ho és. Lògicament tampoc podré entrar a Campus Extens per atendre les tutories del meu alumnat, que quan envien missatges, lògicament, no miren si és dia feiner o no. Tot això suposarà que demà tendré un parell o tres de missatges al contestador, i una vintena de correus pendents. És a dir, part de la feina d’avui l’hauré de fer demà. El projecte de recerca també s’haurà d’aturar. Tenim moltes coses a provar abans de començar a avaluar subjectes el setembre i dimecres m’hauré de posar les piles. En resum, que ningú farà la meva feina de demà i l’hauré de fer un altre dia.
Amb això no vull dir que siguem els únics. La majoria de funcionaris està en la mateixa situació: els metges atendran les mateixes persones però més aviat a partir de dimecres, els administratius no veuran com baixa la seva pila de papers de la taula, etc. Però el professorat universitari fa bona part de la seva feina des de casa, fora de l’horari laboral (que no està clar), fa tutories a través d’Internet els diumenges o els vespres, pensa les hipòtesis dels seus experiments a qualsevol hora, corregeix treballs quan pot, etc.
Però és l’única manera que he trobat per sentir-me còmode dimecres quan me seguesqui queixant den ZP. No té sentit que els funcionaris paguem els anys d’especulació immobiliària, de corrupció i de manca de previsió política. I dimecres vull seguir pensant que faig tot el possible per queixar-me. Això si, m’agradaria que els sindicats pensassin noves formes de protesta que no me duguin tanta feina.